Vés al contingut (premeu Retorn)

Octubre 2017, entrevista a Alicia Bosch, guanyadora del Global Impact Challenge Spain organitzat per Singularity University

Com recordes el teu pas per l’ETSEIB?

Interessant però dur. Crec que ha sigut una experiència molt bona i que ha valgut la pena, però hi ha molta exigència, molta disciplina i a mi al principi em va costar adaptar-me.

El primer any vaig patir una mica. Però ara estic molt contenta, perquè lo bo del fet que t’exigeixin tant a l’ETSEIB és que després arribes a la feina i t’adaptes molt ràpid.  

 

Quina va ser l’assignatura que més et va costar aprovar? I la que més et va agradar?

La que més em va costar va ser Electrotècnia. Em costava molt perquè no l’estudiava suficient. Era la típica assignatura que em matriculava però la deixava de banda. Així i tot em va acabar agradant molt i el professor que tenia era molt bo.

I la que més em va agradar, Mecànica dels Medis Continus. Em va encantar! I també Càlcul i Estadística.

Algun professor que recordis amb especial afecte?

Si, el Luis Sainz Sapera d’Electrotècnia recordo que era molt bona persona i el Lucas Van Wunik d’Economia també. I al Josep Maria Pons, que era un gran professor!

Erets de les que anava justeta amb les notes o no tenies problemes?

Jo anava justa en algunes assignatures i en altres no tenia problemes. Tot i això, el fet de no ser de les millors de la promoció va incentivar molt que busqués altres camps en els quals poder destacar. Feia mil i una coses a banda de la carrera i m’he adonat que després, a l’hora de buscar feina, valoren molt tot el que has fet a part de la carrera.

En què creus que t’ha ajudat estudiar enginyeria industrial a l’ETSEIB?

Molta disciplina, resiliència i ordre mental se’ns dubte. Surts amb la sensació que res pot amb tu.

En acabar el grau has estat bastant involucrada amb Telefònica...  

Si, a Telefònica he estat en un Graduate Program de 2 anys on es feien 3 rotacions, l’última internacional.

En la primera rotació vaig escollir Madrid i estava treballant en una startup dins de Telefònica. Era una aplicació mòbil que es deia “TuGo” i jo m’encarregava del User Research, però va acabar morint el projecte.

Després vaig començar a l’àrea Open Future que engloba als Venture Capitals i a Wayra una acceleradora de startups que té Telefònica. Al cap d’uns dos mesos a Open Future vaig rebre la notícia que havia estat becada amb 40.000€ per anar a la Singularity University i vaig decidir deixar la feina a Telefònica.

Sempre has tingut al cap emprendre? 

Si, des de molt petita. Vinc de família emprenedora, i potser des dels 12 anys jo ja tenia molt clar que en quant pogués faria una empresa tecnològica que tingués un impacte social, tant a nivell local com global, i que el faria amb gent sènior. Amb algú sènior, perquè considero que si haig de fer una empresa que sigui d’alguna cosa tecnològica ho haig de fer amb algú expert en el tema i crec que sol ser gent sènior.

El problema és que amb 12 anys és difícil muntar una empresa, i el que feia era que solia escriure molts relats i em presentava als típics concursos de col·legis.

Quan guanyava i em donaven diners, em comprava bitllets per anar a Bèlgica, França o a Anglaterra i anava a ONG. I passava els estius involucrada en projectes dins d’aquestes ONG. Suposo que sense saber-ho des de molt petita he estat una emprenedora social.

Fa poc vas guanyar el Global Impact Challenge, en què consistia el concurs? I el teu projecte?

El projecte amb el que em vaig presentar combinava drones i biotecnologia per aturar la desertificació, incrementar la productivitat del sòl i convertir CO2 en O2, i el concurs  et permetia, si el guanyaves, accedir a la Singularity University.

I que és la Singularity University?

Li diuen la universitat del futur. T’explico el que vaig fer en el programa perquè sigui més entenedor.

Vaig estar a la NASA, a Silicon Valley. Allà venen speakers top com per exemple el president de la NASA o el CEO de GoogleX (la part d’innovació de Google) i fan workshops i conferències perquè aprenguis tecnologies com el Machine Learning, Block Chain, Nanotecnologia, Medicina... de tots els camps!

T’expliquen la part visionària de cada tecnologia i et trenquen tots els esquemes. Per exemple recordo que deien que viurem eternament, que se’t pot injectar memòria, que una persona cega pot veure a través d’un sensor,  coses d’aquest estil.

Aleshores les dues últimes setmanes del programa que tenia una durada total de 2 mesos, has de muntar una empresa que tingui base tecnològica i que en 10 anys tingui un impacte en 1.000 M de persones. Cadascú amb la seva idea ha de trobar un equip, i montes una empresa amb aquest equip. Al final, els equips que seleccionen es queden 2 mesos més.

Aquest any el tema era el canvi climàtic, i de les persones que van seleccionar (cada any són 90) hi havia 47 nacionalitats diferents. La mitjana d’edat era d’uns 35 anys i hi havia 2 perfils molt definits. Per una banda gent molt tècnica i experta en un camp i per l’altra gent emprenedora o amb esperit emprenedor.

En conclusió el que fa Singularity University és reunir a gent super diversa, experta o emprenedora, per canviar-los la mentalitat i que tinguin un impacte global i social.

I que creus que és el que t’ha permès entrar a aquesta universitat?

La inquietud multidisciplinària. És a dir, el fet d’haver tocat molts camps diferents. Per exemple vaig guanyar un premi en un treball d’investigació que vaig fer sobre la filosofia i l’humor dels germans Marx i també fa temps em van donar una beca en el CSIC per fer un treball sobre exoplanetes. Com pots veure no té res a veure una cosa amb l’altre i ells valoren molt aquesta inquietud.

La gent allà era espectacular! Els hi podies parlar de qualsevol tema, d’abelles, de nanotecnologia, del que sigui, i alguna cosa sabien.

També tenen molt en compte els valors humans. El fet d’haver estat involucrada en moltes ONG crec que m’ha ajudat.

I amb tant geni com ho feies per no sentir-te “petita”?

El programa està tan ben organitzat que fins i tot tenies un coach personal! Hi havia dues parts, la intel·lectual i la de wellnes, que era esport i salut mental.

Abans d’anar, ja ens van enviar un email que parlava del “El síndrome de l’impostor”, i posava: “si tens la sensació que tan escollit per error, que no encaixes amb el programa, que ets “tonto” en comparació amb la resta etc..”  t’explicava que era normal, que inclús als genis els hi passava.

Al Juliol vas co-fundar la startup COREx, en què consisteix?

Fruit del programa de Singularity University vaig co-fundar aquesta startup que transforma les emissions de CO2 de les centrals de gas natural i ho converteix en fertilitzants i altres productes químics. D’aquesta forma treus partit al CO2 i no només combats l’escalfament global sinó que incrementes la productivitat de les centrals de gas.

Quins són els següents passos del projecte i a on voleu arribar?

Ja tenim la tecnologia i hem fet entrevistes amb les centrals de gas més importants que han mostrat molt interès. Hem identificat que hi ha un problema real, que hi ha un mercat i tenim una solució per aquest problema.  

Ara els següents passos són buscar finançament per fer un prototip, fer el prototip i finalment comercialitzar-ho. 

Creus que el futur energètic és l’electricitat?

Puc estar equivocada, però crec encara estarem 30 o 40 anys amb combustibles fòssils.

Cada cop menys, però si se segueixen implementant tecnologies com la de COREx el fas és revaloritzar els combustibles fòssils, perquè aprofites el CO2 que es produeix i el converteixes en altres compostos que no són nocius.

Sí que crec que ens tornarem cada cop més “verds” però no necessàriament perquè utilitzem més energia eòlica o fotovoltaica sinó perquè podem aconseguir que els combustibles fòssils es converteixin en “verds”.

Per acabar, que t’agrada fer en el teu temps lliure?

Pot sonar molt a tòpic però m’encanta llegir, i no només coses de tecnologia, també història i filosofia. També m’agrada molt ballar salsa, sortir a córrer i fer ioga.

 

 

Adrian-Patrick Ruckstuhl Tacias