Vés al contingut (premeu Retorn)

Maig 2017, entrevista a Xavier Guilemany, Plant Manager a Miquel Rius 1839 S.A.


Xavier Guilemany


Com recorda el seu pas per l’ETSEIB?

Va ser una època de molta feina, on aprens el que és la tenacitat. També aprens a lluitar molt, a no abandonar amb les dificultats i t’adones que l’esforç i el treball tenen un pes molt important en els resultats.

Quina va ser l’assignatura que més li va costar aprovar? I la que més li va agradar?

La que més em va costar aprovar va ser Metal·lúrgia, perquè em va costar d’entendre i no veia una aplicació dels conceptes. Tot i això, després professionalment vaig treballar en una empresa on la metal·lúrgia era la clau del negoci, Funosa. Allà vaig adonar-me de moltes coses que m’havia perdut acadèmicament.

La que més em va agradar va ser estadística, perquè l’estadística t’aporta el concepte que els processos tenen variabilitat, i això ho consider-ho clau. És a dir, que 2 i 2 no són sempre 4 i necessites tenir una manera de gestionar aquesta variabilitat dels processos i dels resultats d’aquests processos.

Algun professor que recordi amb especial afecte?

Més que un afecte per aspectes personals, per capacitats pedagògiques recordo molt a l’Agulló, per la seva capacitat de transmetre coneixements a través del dibuix i la precisió d’aquest dibuix. També recordo un professor de dibuix de primer que es deia Domingo. Era molt peculiar i a algunes persones els hi feia passar “malament” però et deixava alguns conceptes dels que no te n’oblides mai. I per últim al professor Enric Ras d’Electrotècnia que es va jubilar quan jo feia tercer i que també era un gran personatge amb una capacitat pedagògica brutal.

Era dels que anava justet amb les notes o no tenia problemes?

Doncs com t’he dit, hi ha molta variabilitat en els processos i en les meves notes també.

Des del primer examen de càlcul, que no l’oblidaré mai, on vaig treure un 0,4 sobre 10 fins a altres que he arribat a treure 9. Hi ha hagut de tot.

Tornaria a estudiar Enginyeria Industrial o faria una altra carrera?

Probablement tornaria a fer Enginyeria Industrial. En el seu moment dubtava entre l’Enginyeria Industrial i l’Enginyeria Aeronàutica. Vaig descartar la Aeronàutica perquè només es feia a Madrid en aquells moments i no sé com hagués anat, però l’Enginyeria Industrial crec que obre moltes portes i et capacita per fer molts tipus de feina.

En què creu que l’ha ajudat estudiar enginyeria industrial a l’ETSEIB?

L’Enginyeria Industrial, a més a més d’uns coneixements tècnics, també et prepara per raonar d’una determinada manera, per orientar-te cap al resultat, per ser pragmàtic i crec que això et queda per sempre.

Algun consell que vulgui donar als futurs enginyers industrials?

Que sàpiguen que hauran de treballar molt, que la formació continua és imprescindible i que han d’estar molt oberts a tots els canvis que s’estan produint.

Estar oberts a treballar potser a l’exterior?

Absolutament. Jo crec que avui en dia has de tenir clar que el món per un enginyer és el món global, i si ets bo en una matèria et pot sortir una oportunitat professional a qualsevol lloc i has d’estar preparat per anar-hi bé sigui per fer un viatge o per anar-te’n a viure sense saber quan tornaràs.

Perquè va decidir fer un MBA?

Quan ja portava uns 5 anys treballant, em vaig adonar que pels objectius que jo volia assolir professionalment necessitava un complement en algunes àrees, i va ser quan vaig decidir fer un MBA a ESADE.  Vaig aprendre molts coneixements en la part econòmica i la de màrqueting que per mi era absolutament desconeguda.

Recentment s’ha involucrat en l’ETSEIB Racing, com va sorgir l’oportunitat?

Va sorgir en una activitat de networking promoguda per ETSEIB Alumni, concretament la primera jornada que es va fer.

Allà, a part de trobar-me algun ex-company que feia molt temps que no veia, vaig conèixer a un membre de l’equip, vam estar parlant  i em va proposar que col·laborés amb ells.

L’experiència ha sigut molt interessant i m’ho estic passant molt bé. Jo els ajudo a dissenyar el projecte industrial. A més a més de dissenyar i construir la moto, s’ha de presentar un projecte industrial i empresarial d’una empresa que es dediqui a produir 600 unitats a l’any i els ajudo en aquesta part.

Quina va ser la seva primera feina a l’acabar la carrera?

De fet encara estava fent cinquè, i com que ja havia acabat el servei militar, que el vaig haver de fer entremig de la carrera, em vaig animar a treballar pels matins i acabar el cinquè curs estudiant per les tardes a l’escola. Aquesta feina va ser a una empresa que ara actualment es diu Delphi, a Sant Cugat del Vallès, on fabricaven bombes d’injecció. Malauradament fa prop d’un any van tancar, però fa 30 anys era una empresa de 1.500 treballadors i amb un nivell de tecnologia, de procés i de producte molt interessant.

Actualment és plant manager a Miquel Rius, en què consisteix la feina d’un plant manager?

Un plant manager és el màxim responsable d’una unitat productiva i has d’aconseguir, en primer lloc, fabricar en el temps i la qualitat i costos adequats a les comandes que arriben dels clients i això vol dir moltes coses. Sobretot hi ha 4 potes importants:

-          Has de tenir uns coneixements del procés i del producte, i també recolzar-te en persones que tinguin aquest coneixement.

-          Has de saber gestionar persones. Una planta suposa gestionar un equip humà, més petit o més gran, i has de saber orientar-los en la seva feina cap als objectius que té l’àrea d’operacions.

-          En tercer lloc els costos, no només de manera estricta d’escandall de productes sinó la funció del controling industrial. M’he adonat per la meva experiència que és fonamental, perquè si no saps molt bé els costos que suposa el procés i l’impacte en costos que pot tenir totes les millores que pots anar fent, no és una gestió prou sòlida.

-          I per últim la part de gestió i metodologia, és a dir, adquirir uns hàbits i transmetre’ls a tot l’equip que permetin ser rigorosos, no donar per suposat res i assegurar que es treballa d’una manera estandarditzada, que és com aconsegueixes que la immensa majoria de les persones puguin donar bons resultats en els processos en els quals treballen.

Podries donar algunes dades per fer-nos una idea de les dimensions de Miquel Rius?

Actualment facturem 10M€, som 70 empleats i exportem un 40% de la nostra producció. Tenim una filial pròpia a Estats Units i a Mèxic i exportem a altres països directament a clients o a través de distribuïdors, com per exemple a Japó, Europa, l’Orient Mitjà, Nord d’Àfrica, Nova Zelanda, Canadà... pràcticament a tot el món.

El nostre posicionament en el mercat, envers altres empreses del mateix sector, està més orientat al disseny, flexibilitat i personalització del producte. Això fa que necessitem capacitat de gestionar moltes referències, una resposta molt ràpida al mercat i una alta qualitat dels productes. 

Que és el que us ha mantingut en el mercat des del 1839?

Tradicionalment, ha sigut gràcies al mercat local a través de productes clàssics d’alta qualitat. Cada cop però, se li ha donat més importància a la innovació en nous productes, per exemple vam ser els primers a treure el quadern d’espiral amb taladre d’arxiu i amb un micro perforat que permet despendre el full per poder-lo arxivar posteriorment.

Aquests últims anys hem fet molt d’èmfasi en el disseny. Treballem amb dissenyadors propis i amb empreses de disseny com Agatha Ruiz de la Prada o Jordi Labanda, i fem diverses col·leccions l’any. El repte industrial és fabricar la quantitat que s’adeqüi més a les vendes, és a dir, ni fabricar excessivament per no generar obsolescència ni massa poc per no perdre vendes. 

Entre els diferents càrrecs que ha ocupat, va ser CEO en una empresa familiar, Funosa, com va ser l’experiència?

Va ser força interessant, ja que va ser el meu pas de la multinacional a l’empresa familiar a on t’adones que has de ser autosuficient en tots els aspectes. Si bé et recolzes en empreses de serveis externs, t’has de saber envoltar de professionals especialistes que no són de l’empresa perquè et resolguin determinades necessitats.

També t’adones del cicle complet d’una empresa, de la part de finançament, relacions legals i laborals amb l’entorn, de tots els impactes que pot tenir amb la comunitat en la qual es troba i toques també la part comercial, on necessites detectar exactament les necessitats que té el client, les manifesti o no, per poder donar un producte o servei i que segueixi confiant en la teva empresa.

En definitiva, és quan veus realment la globalitat de l’empresa.

 

Ha estat treballant en el sector industrial (automoció, enginyeria, etc.) i en el d’alimentació, quin prefereix i per què?

En el sector industrial m’hi he sentit més còmode pel que fa als aspectes tècnics, degut al meu origen mecànic. Però una empresa industrial, sigui del sector que sigui, té un 80% de les seves problemàtiques comunes.

Un error que li hagi servit per aprendre en la seva trajectòria professional?

De vegades l’excés de perfeccionisme. Has de saber, quan has arribat a un 90% del recorregut, parar i començar a dedicar-te a un altre projecte, perquè un excés de perfeccionisme et pot resultar ineficient. 

Fa poc va assistir a la visita al Yumi Lab d’ABB que va organitzar el club ETSEIB Alumni, que li va semblar?

Va ser molt interessant. Poder conèixer de primera mà tota la generació de robòtica col·laborativa t’obre moltes portes. Un està més acostumat a l’aplicació de la robòtica en entorns industrials clàssics, i la robòtica col·laborativa que acosta aquesta tecnologia a les persones obre un ventall de possibilitats que tindrà moltes aplicacions.

I per acabar, que li agrada fer en el seu temps lliure?

Tinc diverses aficions... En el terreny més personal m’agrada fer curses de muntanya, i dedicar-li temps a la família. Tinc tres fills i he d’estar molt per ells, tant en la seva educació i orientació acadèmica com en els diferents aspectes de la seva vida. Una altra cosa que m’agrada molt és llegir, actualment estic llegint La catedral del mar.

També tinc en fase de desenvolupament un blog personal per poder donar-me a conèixer, fonamentalment en aspectes professionals, però també algun de personal.

Una “afició” que en els últims anys estic desenvolupant, es el GTD (Getting Things Done) de David Allen que és una metodologia molt orientada a la productivitat personal. No és la típica gestió del temps clàssica, sinó que amb 2 eixos d’eficàcia i eficiència t’ajuda molt a organitzar-te i a ser productiu en tots els àmbits de la teva vida. 

 

 

 

Adrian-Patrick Ruckstuhl Tacias